El hombre de luz en el sufismo iranio

CORBIN, Henry

El hombre de luz en el sufismo iranio

Madrid: Ed. Siruela, 2000
ISBN: 84-7844-519-6
Dipòsit legal: M. 32.445-2000

Corbin, tot citant a Sohravardi descriu el mundus imaginalis o la muntanya de Qaf:

El mundus imaginalis, afirma Sohravardi, el món al que feien al-lusió els antics savis, quan afirmaven que més enllà del món sensible existeix encara un altra univers amb figura i dimensions, que expandeix igualment en un espai, encara que no es tracti ni d’una figura ni d’un espai idèntics als que percebem en el món dels cossos físics. És l’octau keshvar, la terra mística d’Hurqalya on es troben les ciutats de maragda: terra situada en el cim de la muntanya còsmica que les tradicions perpetuades en l’Islam designen amb el nom de “muntanya de Qaf.

… geografia poblada per una raça semblant als àngels, probablement andrògina… Els minerals del seu sòl i les muralles de la seves ciutats que generen la seva pròpia llum (…) no tenen necessitat de lluminària exterior, ni sol ni lluna ni les estrelles dels cels físics. Aquests indicis concorden de tal manera que es pot fixar la topografia celestial d’aquesta terra sobrenatural en el límit de l’Esfera que, per damunt del cels planetaris, embolcalla tot l’univers sensible. Aquesta Esfera de les esferes és la muntanya de Qaf. (pàg. 58)

Ara bé, és precisament aquesta muntanya la que, en el Relat de l’exili occidental – títol que contribueix a donar el seu ple sentit a la teosofia oriental – ha d’escalar l’exiliat que finalment ha recordat la seva casa; ha d’arribar fins el cim, fins la Roca de maragda que erigeix davant d’ell la paret translúcida d’un Sinaí místic; és aquí, com ja hem vist (…), en el llindar del pleroma de llum, a on el peregrí místic es troba amb la seva Naturalesa Perfecta, el seu Esperit Sant, en una anticipació extàtica que es correspon amb la dramatúrgia mazdea de l’encontre auroral amb la Persona celestial en el límit del Pont Chinvat. En aquest llindar comença el “clima de l’ànima”, el món d’una “matèria” subtil de llum, mediadora entre el món de les pures llums querubíniques i el món de la physis que engloba la matèria sub-llunar corruptible i la matèria astral dels cels incorruptibles. Tot aquest univers de la physis forma l’occident còsmic; l’altra univers és l’Orient, i aquest Orient comença amb el clima de l’ànima, “l’octau” clima.

La terra paradisíaca de llum, el món d’Hurqalya, és doncs un Orient intermedi entre “l’orient menor”, que és l’anima aixecant-se en el cim del seu desig i la seva consciència, i “l’Orient major” que és l’Extrem Orient espiritual, el “pleroma” de les Intel-ligències pures, situat en la supra consciència de l’ànima. (pàg. 59)