La icona i la imatge prohibida

La icona i la imatge prohibida

A càrrec de Raimon Arola.
Professor de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Membre investigador de La Bibliotheca Mystica et Philosophica Alois M. Haas. Autor de diversos llibres i articles en revistes especialitzades.
Webmaster d’Arsgravis-web de l’assignatura de Simbolisme.La icona i la imatge prohibida

Reflexió a l’entorn dels fonaments teològics de la representació de Jesucrist i de les diferents controvèrsies que s’han donat al llarg de la història. La imatge de la Verge, en especial les verges negres.

El primer títol que es va proposar era la imatge prohibida. La imatge prohibida és una imatge que te unes connotacions molt concretes dins d’una manera de veure la realitat. Tot el que és Diví, no es pot representar, no es pot figurar, segons el pensament semític. Però en el transcurs de la història del cristianisme, la imatge prohibida, ha tingut una contínua presència. Això que estic dient, sembla que sigui molt simple, però en realitat te una impressionant carga cultural al darrera, perquè estem parlant de tota una cristologia. De fet, tota la història d’occident està basada en una cristologia.

Raimon Arola: La icona i la imatge prohibida

Què vol dir això? Vol dir que Deu – aquesta paraula tan complexa – es manifesta a l’home. Deu es fa presencial, i la imatge prohibida passa a ser una imatge real en tan que esdevé present.

En l’historia d’occident, de tota la mediterrània i del Imperi Bizantí, sempre hi ha hagut un dilema entre la representació i la no representació de la divinitat.

Mirem aquesta icona. Sembla una cosa tan quotidiana i tan fàcil… i en canvi és absolutament espectacular veure una icona com aquesta: La Verònica: La Vera Icona.

Ens referirem a la història de Noé. Els tres fills de Noé: Sem, Cam i Jafet es varen considerar tres branques corresponents a les tres civilitzacions. Els descendents de Sem son els semites, els descendents de Cam son els egipcis i els pobles negres, i els fills de Jafet, que serien els grecs. Dins el context de l’època, quan diem grecs, ens referim a tota una manera de pensar, que és la manera que es coneix avui dia com el pensament indoeuropeu.

Al segle XIX es va descobrir que hi havia unes arrels gramaticals i lingüístiques que anaven des de l’Indo fins a Europa. A partir de la gramàtica es va fer tota la història de les religions comparades i a entendre les religions com ara les entenem no confessionalment, sinó com a història de les religions. Aquest, és un fet importantíssim que sempre ha tingut el pes de la confessionalitat. En aquest context hi ha hagut moments realment importants, com és l’escola d’Eranus, de Mircea Eliade, de Jung, Scholem, Corbin… de tota aquesta gent que van intentar veure-ho amb una certa perspectiva, diferenciant-se de la seva creença personal.

A partir del Segle XIX es comencen a estudiar les religions no confessionalment. És quan d’hinduisme agafa un paper fonamental i el descobriment de la India apassiona una altra vegada a occident.

Els estudiosos s’adonen que hi ha tota una manera de concebre la realitat, de concebre el mon, que ve donada pel llenguatge, per aquesta unió del llenguatge que te el seu origen en uns pobles que van des del Cauques, cap a la India i la Mediterrània, i que la seva estructura de llenguatge i de pensament perdura en totes aquestes cultures; des de la India, Pèrsia, Roma, els Celtes … Totes aquestes cultures venen d’una mateixa manera de parlar, i per tan de pensar.

Quan mirem un diccionari d’etimologies llatines, és quan s’han de fer relacions comparatives amb el persa, el sànscrit… etc. i això genera tota unes formes molt complexes però a la vegada molt interessants, si més no des del punt de vista gramatical i lingüístic. I a partir de la lingüística, de la religió.

Hi ha paraules hindús o sànscrites que nosaltres utilitzem. Per exemple la paraula Ioga, que en castellà és Yugo. És exactament la mateixa paraula, te el mateix origen: La unió, quelcom que uneix dos principis … una cosa ígnia… una cosa caliginosa… la mateixa paraula de la deessa Kali de la Índia.

Pel que fa al pensament dels fills d’aquesta branca de Noé, quan repoblen el mon (serien tots els que estan a la part nord), la paraula Deu, que utilitzen des dels Devas fins a nosaltres en català o castellà, te la mateixa arrel. És una paraula que te molt a veure amb l’etimologia de dia, que és la llum. I mai te un sentit monoteista.

Nosaltres traduïm la Bíblia, que és d’origen semític, i fem servir la paraula llatina: és impossible. En el panteons hindú, grec, persa o celta, hi ha molts deus, que segons el moment cultural en el que s’han trobat, son deus més directament relacionats amb la natura, o deus ja amb més principis genèrics, com per exemple es va passar de Hélios a Apol·lo.

I amb d’Hinduisme, que és una tradició tan llarga i tan important, passa el mateix. I pel que fa als grecs, l’etimologia Deus només serveix bàsicament per nomenar Zeus, és a dir, el pare.

La tradició indo-europea … això és un tema realment molt important de pensar perquè el llenguatge i la comprensió de la realitat, estan tan vinculats… que a vegades no ens donem compte… Hi ha molta traducció automàtica i oblidem que les paraules tenen un valor bàsic per a elles mateixes, i quan es tradueixen, canvien molt.

La idea indoeuropea és politeisme, però no contra res, sinó que per manera de fer hi ha molts deus. No hi ha un text sagrat revelat, sinó que hi han poetes que expliquen les històries dels deus amb la Mitologia. Paraula es diu en grec tant ‘mitos’ com ‘logos’. Aquestes dues paraules volen dir el mateix, però malgrat tot tenen unes connotacions ben diferents que s’han utilitzat per explicar el pas de la màgia a la raó, de Dionis a Apolo. No hi ha un llibre revelat, per tant, no hi ha una història sagrada, i la religió no es vincula amb la legislació. La religió fa un paper, i després hi ha una legislació no religiosa.

Per negació, estic parlant de l’altra branca dels fills de Noé, els descendents de Sem, que son els semites. Els semites son un poble, una llengua, una manera de pensar molt diferent a l’esquema indoeuropeu, i amb molts casos contraposat, on la paraula te un valor. Però és molt diferent a la manera de pensar i de construir que tenim els llatins o indoeuropeus. Els hebreus no creen paraules amb prefixes i sufixes, no generen noves paraules. Això és propi del indoeuropeu, de la poesia. No te res a veure amb el pensament semític, no creen paraules noves a partir d’arrels, pensen d’una altra manera. La paraula te tres radicals, tres lletres i prou, i la paraula te un valor molt diferent al sentit indoeuropeu, la qual és més poètica.

En aquestes tradicions, la religió és profundament legalista. Ho sabem perfectament amb els jueus i amb els musulmans. Quan l’Imam de Terrassa diu: “La constitució espanyola està en contra del Alcorà”, com solucionem això? És complicat, perquè allò és paraula d’Alà i és llei. No hi ha possibilitat de poesia. Ningú pot canviar ni una coma ni un punt de l’Escriptura, i només hi ha un Déu, són monoteistes al cent per cent.

Queden clares les dues parts: La branca de Sem que dona origen als semites i la branca de Jafet, que dona origen a tota la tradició indoeuropea.

Els cananites, els fills de Cam, de moment els deixem a part. És tot el mon africà que és molt complicat.

Voldria remarcar també una cosa referent al pensament indoeuropeu. Amb el panteisme, amb el gran panteó de divinitats, la imatge, l’estàtua, la representació, juga un paper fonamental en molts sentits. Per a ells, no és un ídol, és una icona. El deu, és l’estàtua de Zeus que estava al temple, o l’estàtua de Palas d’Enea que estava al Partenón¨Déu mateix o la Deesa. Així, la poesia i l’estètica, tenen una funció espiritual. Les Muses son les que retornen la Idea als homes des del moment que han caigut a dins la presó del cos, el famós Soma Sema. Quan baixen les ànimes, per a suportar la crisis perpètua a la que estan sotmesos, han d’oblidar d’allà on venen, del contrari no ho podrien suportar. Amb aquesta finalitat beuen de la font del Leteo, paraula que significa oblit.

Fixem-nos si és interessant el joc semàntic del grec, que per a dir veritat diuen Aleteo, és a dir amb la A privativa de l’oblit. És a dir, la Veritat seria el No Oblit. I com no oblidem? Doncs recordant. Amb grec, recordar, es diu Nemosine, nom d’una Deesa que és mare de les Muses.

Zeus és Deus, té les dues arrels: Vida, Zoo, Zeus i Deu, Dia, Llum. En nominatiu és Zeus, i amb genitiu és Deus. De la mateixa declinació surten les dues radicals.

Zeus, es casa amb Hera, Juno amb llatí, (abans s’havia casat sis vegades) I amb aquesta dona te les Muses, que a vegades son set, a vegades son, nou o dotze, segons el poeta que ho expliqui.

Això, en un pensament semític, seria una bogeria. Com pot ser que un digui que son set i l’altra digui que son nou? No hi ha un llibre sagrat, no hi ha un llibre revelat ni únic. El poeta interpreta, explica, i manipula com vol en el bon sentit. I aquestes Muses, que son La Música, donen a l’artista o a l’espectador, la Bellesa que li fa recordar el lloc de on ve. Això vol dir recuperar la memòria que ha perdut passant pel Leteo. D’aquí venen les representacions en les que es veu que li surten les ales per a retornar al seu origen.

En el pensament semític, tots aquest conceptes i personatges no existeixen. Les paraules son estrictes, son llei. No poden crear conceptes, ni poètiques a partir de combinacions, i de posar prefixes i sufixes, sinó que cada paraula te tres radicals, val el que val, significa el que significa, i no es pot canviar.

Però en el pensament semític, tot i que la lletra no canvia, te una altra vessant.

Escriuen només en consonants, les vocals no les posen mai, i a l’hora de llegir-ho, cal posar els punts o les vocals, segons el que tu saps. I això dona peu a tot el que s’entén per la Kábala. Es tracta de llegir correctament un text que solament son consonants. A més diuen que en un primer text no hi havia divisió entre les paraules. Per tan, era un codi de 22 consonants seguides.

Això no passa en el pensament indoeuropeu perquè ja està interpretat per una varietat de poetes diferents.

I això dona peu a establir la divisió entre esoterisme i exoterisme. En una tradició indoeuropea, l’exoterisme i l’esoterisme, van de la mà. No tenen una importància decisiva de separació, sinó que un i altra estan vinculats. Però les tradicions legalistes i monoteistes, donen peu a l’aparició dels grans esotèrics. Es tan forta la part exotèrica, que si no coneixes la idea esotèrica que hi ha darrera, no s’entén res.

Que el que van fer Moisés i els Patriarques constitueixi una història Sagrada, i que d’aquí se’n dedueixi una legislació, és molt difícil d’entendre pel pensament indoeuropeu. Al sagrat se li dona el nom que convingui, però que la història sigui sagrada?

Perquè es dona tanta importància a les icones? Perquè en un moment determinat, un jueu que es deia Jesús de Natzarè va dir que ell sabia llegir correctament les Escriptures, com molts altres cabalistes també, però ell donava compliment d’aquesta obra pel fet que Déu esdevingué Crist. Com Déu pot ser home? Això és impossible. No hi ha manera de lligar-ho ni amb el pensament semític ni amb el pensament indoeuropeu. Déu és universal, és transcendent, com pot estar particularitzat en un lloc determinat, en una història? Com pot estar en la història? És que no hi estava abans de vindre Jesús? Què ha passat aquí? Això és d’una complexitat teòrica que ningú sap solvatar.

Però és aquí quan incideix la influència de Sant Pau. El que Pau dirà als cristians, és a dir, als messiànics en hebreu, (cristianisme és una paraula grega que en hebreu vol dir messianisme, perquè Crist és Messies. I en llatí seria ungit) és una manera de coordinar aquest Crist en la història, i uneix l’Antic Testament amb el Nou Testament, la idea paulina dels dos testaments: el Testament del rigor, de l’espera, i el Testament de la manifestació, de l’adveniment. I no es pot entendre l’un sense l’altra.

A l’antic Testament, al pensament semític estrictament, les arts no l’hi interessen, i menys les arts figuratives. Està prohibit, està escrit en el Deuteronomi: No feu representacions. Déu no es pot representar, perquè en el moment que el representem, l’associem a una realitat inferior. És per això que els talibans van destruir les estàtues Buda. Tenen una animadversió profunda contra la representació i contra la idea de que la bellesa com a tal pugui ser un vincle espiritual. El pensament semític opera amb el joc de les lletres. La càbala s’ha de fer amb el valor de les lletres com a tal. És un jeroglífic en el que pots barrejar les lletres. Això no pot ser aplicat al grec per exemple on existeixen les vocals i unes paraules son derivades de les altres.

Pau intenta ordenar tot això. I ell, que sap perfectament la tradició jueva, busca la manera d’articular amb els gentils, que son els grecs. I te la gran revelació de dir que Déu, realment no es pot representar, però si que es pot representar Jesucrist, perquè Jesucrist és la manifestació de Déu en la història. I per tan, es pot fer una icona de Jesucrist, encara que no del Pare. No del Déu Absolut, sinó del Déu manifestat. I a partir d’aquí, comença a l’Imperi Bizantí el que ja era natural, és a dir, tot el paleocristianisme on els grans tallers d’una cultura com la romana – grega clàssica, que tenien artesans de primer nivell, comencen a representar la manifestació de Déu, que és Jesucrist.

D’aquí comença en primer lloc una tradició incipient, no especialment potent, de les primeres icones. Comencen els Concilis Bizantins definint la Trinitat, i buscant la manera d’explicar Déu en la història a través del misteri de la Trinitat.

Comencen fent representacions d’escenes bíbliques sense cap complexa, fins que en una part del pensament Bizantí – que és l’església potent de la època perquè a Europa, l’església llatina, amb la invasió del bàrbars, quedarà molt debilitada – es consolida la idea que això de representar sants, imatges i icones no està d’acord amb el pensament sagrat. Neix així la idea iconoclasta: la Divinitat no es pot representar de cap manera.

El lligam entre el mon semític i el mon indoeuropeu, amb els musulmans, també passa. Quan l’Islam aràbic aconsegueix ajuntar-se amb el mon persa, serà quan sortiran les grans escoles sufís. El sufisme és persa, però amb la llei intocable de l’Alcorà. Observem que és un moment de conjunció cultural molt creatiu. Els sufís comencen a llegir l’Alcorà amb tota la cultura indoeuropea mil·lenària que tenien. Per això hi ha moltes miniatures islàmiques representatives, encara que estiguin prohibides per l’Alcorà, aquestes son perses. I aquí a Espanya, quan van venir a l’època dels califats, era més important ser àrab, encara que fossis cristià, que un espanyol convertit a l’islam.

Tornem a Pau i a la seva afirmació de que es poden representar imatges, la Vera Icona, la imatge de Jesús. Totes les altres imatges en son derivades. Totes les imatges de la Verge, en la primera època del mon Bizantí, es representen per la presència del Nen Jesús. Totes les imatges marianes tenen sentit en relació a l’encarnació de Jesús.

Venen els iconoclastes, i treuen totes les imatges. Ve un altra Emperador que és iconosòfic i fa una guerra per si es pot representar o no es pot representar. Guanyen els que defensen les imatges i s’imposa tot l’art de les icones orientals, sobre tot la idea de la iconòstasi.

En les esglésies ortodoxes, la transsubstanciació, el sacrifici de la Missa, es feia en un lloc secret on entrava el sacerdot, i allà feia el miracle de convertir l’infinit en quelcom finit, i una vegada realitzat en secret, sortia a fora i ho repartia entre els iniciats, no entre els catecúmens. I el que separava el Santa Sanctorum, el lloc de la transsubstanciació, del lloc on estaven els fidels, era l’iconòstasi, el lloc on hi havien les icones, que eren el reflex del que estava passant a dins el Sancta Santorum.

Entenem el valor que tenia la icona?

A partir d’aquí, Europa començarà a créixer… neix la iconografia romànica, sobrevé un altra moviment iconoclasta encapçalat per Sant Bernat. La gran força apoteòsica i apocalíptica del romànic es va humanitzant amb històries dels sants. Sempre passa el mateix… quan hi han imatges, s’arriben a amanerar fins que arriba una reacció que aboleix les imatges.

Apareix el gòtic, el gòtic internacional de naturalesa molt carregada, continua el Renaixement, que no aconsegueix imposar-se dins l’Església. I vindrà un altra moviment iconoclasta, el protestantisme, encapçalat per Luter, que encara perdura avui dia, i aboleix totes les imatges. L’Església catòlica reacciona amb la Contrareforma i pronúncia la creació de les imatges. I aquesta és l’Església que arriba fins els nostres dies. Aquesta realitat es configura per l’enfrontament entre dues formes de pensar.

Després hi haurà un altra moviment molt iconoclasta, que és important tenir-lo present, que serà l’art abstracta del segle XX, Kandinski i companyia. Penseu que Kandinski, quan escriu el seu llibre De lo espiritual en el arte, te una clara consciència de que l’invisible, el Regne de l’Esperit Sant que ell està esperant, no pot tindre representacions, perquè serien falses, serien particulars, i ell pensa l’art abstracta com l’art que pugui ser realment universal. La idea kandinskiana de l’abstracció és absolutament extraordinària, però és la idea semítica, la idea de que no es pot representar figurativament l’infinit.

Però els cristians ho fan perquè Crist es va manifestar en la història.

Això és molt complicat! I els grecs també, i els hindús també fan deus i deus…

Actualment, mentre l’abstracció està baixant, puja el simbolisme de començaments del segle XX.

El que volia transmetre amb tot aquest desenvolupament, és que quan veiem una icona, pensem que te darrera tota la història d’Europa i tota la història del Pròxim Orient. Està tot ficat en aquesta representació, hi ha tota una història a darrera que indica aquest moment insoluble de la manifestació o no manifestació de Déu. Déu pot ser quelcom concret o no pot ser quelcom concret?

Recordo algunes converses amb gent molt influenciada per René Guenon, a propòsit de l’afirmació del seu deixeble Schuon sobre la unitat transcendent de les religions. Aquesta unitat mai pot ser particular, sempre ha de ser universal, sempre ha de ser transcendent. Però si és transcendent, traiem la possibilitat de que en qualsevol de nosaltres hi hagi aquesta presència divina. El problema de les tradicions semítiques és que son profundament transcendents, és a dir, el Déu és infinit. Mentre que pel que fa a les tradicions indoeuropees, el Déu és més immanent, està en la Natura. A un semita, un jueu o un àrab, li dius que Déu està en la vida d’una planta que creix, i ho interpretarà com una blasfèmia. Per a ells, Déu és transcendent.

I els guenonians, aquesta idea, no la poden suportar.

En les cartes entre Cattiaux i Guénon, discuteixen molt aquest tema. Cattiaux diu… En Alquimia, l’Universal està en el particular. Està en el particular històric que es manifesta. Mentre que la preocupació de Guénon era com trobar un diàleg de religions si no és un Déu transcendent. Si tots són deus immanents, serà diferent el meu Déu del Déu del meu veí. Davant d’aquesta situació, el més fàcil és dir que Déu és transcendent, és un Déu Universal no manifestat.

Quan veiem la imatge per exemple de la Verge, hem de saber que la Verge no és una idea, la Verge és una realitat històrica, era una dona. La por que tenien els primers pares Bizantins era que ningú confongués a la Verge Maria amb Diana, que també era verge. Els Déus indoeuropeus, són Déus que baixen, prenen la forma de l’home, i després la perden, però el Déu cristià no, el Déu cristià va néixer d’una dona, es va encarnar en el sentit més estricte. La Verge no és una idea en el sentit dels Déus indoeuropeus, era una persona de carn i ossos. Quin problema! De quina manera solvatem tot això? És absolutament infinit i l’únic interessant de pensar en la vida. Es tracta d’entendre aquest misteri que ens ha proposat la nostra tradició, el misteri de la carn, del cos de Crist. Aquesta és la gran aportació cristiana.

Raimon Panikkar va pensar molt sobre aquest tema i va fer una reflexió molt profunda i molt interessant. Va dir, jo no parlaré de la cristologia sinó que parlaré de la cristofanía, la manifestació de Crist. I això dona peu a una reflexió de la immanència de Crist en cada un de nosaltres, del Crist no còsmic, sinó “cristofònic” el que es pot manifestar en cada un de nosaltres, que es pot revelar i que és el mateix estat crístic que li pot passar a un budista, o a un esquimal, encara que ell en digui d’una altra manera.

Panikkar te una reflexió molt interessant quan diu que en el començament del tercer mil·lenni no podem parlar més de cristologia, de la lògica de Crist, de la Trinitat, sinó que hem de pensar amb la fanía, amb la manifestació de lo crístic, no del Crist estrictament, sinó de lo crístic. És una reflexió molt interessant que després costa de continuar. Quan parlem de cristianisme, sempre veiem la idolatria cristiana en la que s’ha convertit. En canvi, la idea de la cristofanía pot donar peu al cristianisme del tercer mil·leni.

Quan parlo de cristianisme parlo de la cultura en un sentit espiritual, no en un sentit intel·lectual. Si no hi ha espiritualitat no hi ha cultura. Això és una mica el que està passant ara en molts cassos. De que parlarà la cultura si no és de com es fa una icona? Com es fa una icona és tota la història, al menys des de la India fins a Portugal. Pel que fa a la Xina i a l’Àfrica, el tema és diferent.

Husayn Mansûr al-Hallaj dins del context sufí, va dir que l’havien de matar perquè havia afirmat que era un dels noms d’Allah. Això no es pot dir perquè és la idea del Déu encarnat, no és la idea de Déu Pare, doncs a Déu Pare ningú el pot conèixer.

Però ningú pot conèixer al Déu transcendent sinó és des de la realitat immanent.

Dins del context cristià que és en el que estem, Déu és Crist. Si passem del Crist, caiem dins d’una bogeria intel·lectual. I en general, la gent, ho porta o be a un nihilisme absolut, o be a una idolatria. Aquests son els dos perills que hi ha des del moment que es disposa la Divinitat en la presència.

Intervenció: Com veus tu la operativitat d’aquesta cristofanía?

R.A: Jo crec que lo fonamental és saber com es cura un malalt. Primer cal saber el diagnòstic. Si no fem un bon diagnòstic no podem fer una bona teràpia. El diagnòstic passa per reflexionar amb el cor sobre aquestes coses, perquè sinò no sabem el que ens passa.

La meva preocupació personal és localitzar be la patologia i després ja buscarem teràpies. Des del moment que es coneix be la patologia, la teràpia és inevitable.

Ens cal conèixer be la tradició. No som bàrbars, som civilitzats, tenim una cultura i aquesta cultura no la podem fer desaparèixer, es tracta de la nostra llengua, de la nostra paraula. Conèixer la nostra paraula, saber perquè fem les coses, això és molt operatiu. Quan fas això o allò, què estàs fent?

Intervenció: Està be de conèixer la història i la religió per després alliberar-se’n.

R.A: Si, però alliberar-se de la cultura és un fet cultural de primer nivell. Tinc alumnes que em diuen jo tinc el meu rotllo, i jo els hi faig la reflexió següent: Dient aquesta frase jo tinc el meu rotllo, això, sense Nietzsche i sense Sartre, i altres pensador, no ho diries. Aquesta idea que tu has dit, sense la idea marxista de que es pot fer taula rasa del passat i començar el present, no la diries. Aquesta frase és profundament cultural.

A vegades penso de fer aquest deslliurament i m’imagino alt, ros i prim i no aconsegueixo deslliurar-me mai de la meva realitat.

Jo no diria deslliurar-se’n sinó que consideraria que tot això son potencies de la teva ànima, no son traves. Aquesta és una idea profundament marxista, si ho apliquem a l’àmbit social, o una idea profundament existencialista, tal i com ho van explicar Nietzsche i Sartre i d’altres dins l’àmbit individual.

Intervenció: L’Església Catòlica Apostòlica i Romana, ha fet creure que totes les historietes son veritables. D’alguna manera, o renegues d’això o intentes entendre-ho a nivell simbòlic, a nivell del que ens vol dir.

R.A: Això seria si fóssim indoeuropeus solament. Però les nostres Escriptures son semítiques. I allà no hi ha res de conte, és una història. És complicat. Jo no tinc la solució, només et dic la complicació.

Intervenció: La història és aquesta, evidentment. No podem renunciar a la història, però la podem portar fins als nostres dies.

R.A: Evidentment. Pensa una cosa. Els protestants son molt més historicistes que els catòlics. Com que ells només tenen la paraula de Jesús, es centren exclusivament en el que Jesús ha dit, i han tret tota la parafernàlia simbòlica.

Però convertir l’encarnació de Jesús en una mitologia, treus una part del problema, de la presencialitat de Déu aquí, molt important. La idea de la presencialitat que s’ha discutit infinitament en relació a la comunió… està present Crist en la comunió o no està present? Si sapiguésim que el Déu transcendent pot estar en el Déu immanent, amb presència aquí…

Una vegada Cattiaux va anar a una missa amb els seus amics, i quan va acabar la missa va anar a felicitar al capellà perquè ho havia explicat tot molt be. I tot sortint va dir als seus amics: ho ha explicat tot perfecte, però no sap res del que ha explicat. No sap de que està parlant.

Aquest és el problema, que en relació a tots aquests símbols, no sabem de que estem parlant. Sabeu el que és un Déu que es pugui menjar?

Intervenció: Recordo una conversa amb Mossèn Pere Ribot en la que parlàvem a propòsit de la litúrgia i dels símbols, i em va dir: Tu creus que quan et dono la comunió et dono el cos de Crist?. Va dir no, el que et dono és un memento, un símbol, una imatge. El cos de Crist te’l donarà ell en persona.

R.A: Si, però això no és catòlic.

Intervenció: Però el catolicisme, gràcies en te d’aquestes ments lúcides.

Abans has parlat del esoterisme i del exoterisme. Crec que entre els jueus, aquest esoterisme s’ha mantingut durant molt de temps. Han sabut jugar amb els dos nivells fent-los complementaris.

En el cristianisme, el nivell esotèric s’ha anat perdent. Ha quedat més el nivell exotèric. En la història ha quedat el memento, però el memento de què? De què estem parlant? Què és el que hem de recordar? De què ens parla aquesta història?

R.A: No hi parlat de la part romana de Pau. Hi parlat de la grega i de la jueva. La part romana és el ritus tal i com el veiem ara; tota l’estructura jeràrquica, ritual. Però tot això son diagnòstics, no son teràpies. Això és dir… aquesta imatge que estem veient, te al darrera totes aquestes altres coses. I si fóssim ortodoxes, diríem… aquesta imatge és sagrada perquè ha estat beneïda i hem pot portar la salvació. Pel fet que som catòlics o estem en un àmbit catòlic, no ho diem tan així.

És molt diferent veure-ho amb aquesta perspectiva que veure la imatge d’una icona només des del seu aspecte estètic.

Intervenció: Has parlat de la Verge Negra?

R.A: El tema de les verges trobades, coincident amb el fet que el Romànic agafa força i va traient totes les creuades… la Reconquesta … hi havien musulmans… troben una verge dins d’una cova… amb un riu… El sentit de la verge negre és per a incidir en el sentit de que és un personatge històric que reflecteix un procés de la obra alquímica. Es tracta d’accentuar que no és una deessa del Cel, sinó que és una deessa carnal.

Intervenció: És el començament d’una manifestació crística.

R.A: I és presencial. El sentit de la negror dona èmfasi a aquesta presència. Perquè tota la idea de la Verge Immaculada, és una idea molt posterior. És una idea que ve pràcticament amb la Contrareforma. És a dir, la Verge sense el Nen.

Però la idea Mariana, és una idea crística. Soc negra però bella, és el sol que m’ha cremat. És la meva presència en el mon que m’ha cremat… l’encarnació.

Fins la Contrareforma, la Verge mai s’havia imaginat com la Immaculada, sinó com el pas previ a la manifestació de Crist.

Intervenció: Al dir això de que és un personatge històric, sembla que sigui una senyora que caminava pel carrer en un moment donat, però de fet es tracta d’un primer pas cap a la cristofanía. Aquí tenim un problema.

Intervenció: Poden ser les dues coses no?

R.A: Si, però el problema és que et surtin els messiànics i et diguin: Jo soc el Messies. Jo soc Crist… S’ha despertat el Crist en mi… per tan soc el Messies.

Aquí si que necessitem esoterisme profund, perquè si això passa a l’exoteisme…

Això es pot confondre molt amb la idea de la il·luminació oriental, i no és exactament el mateix, o no està explicat de la mateixa manera, encara que en el fons no pugui ser una altra veritat.

Intervenció: I la lectura segons la qual Jesús no diria pas que Jo soc Déu fet home, sinó que seria un bon jueu, i després la necessitat de l’Imperi Romà de fer …

R.A: Aquí hauríem de conèixer més la tradició jueva. Ells no parlen obertament de l’Home-Déu, perquè això seria una blasfèmia, però parlen del Nom propi de Déu. I en un pensament semític, el Nom propi de Déu no es pronúncia perquè no hi ha el Temple, però estan molt a prop… els cabalistes medievals europeus, catalans i castellans… els jueus més talmudistes sabien de que estaven parlant amb la presència de Crist entre els homes. Ho sabien perfectament els cabalistes, el que passa és que no ho deien.

El problema del cristianisme és que ho ha dit massa clarament, però és que els jueus ignoressin el misteri de l’encarnació.

Hauríem de conèixer més la tradició jueva, perquè és molt rica en aquest sentit.

El Tetragrama, el Nom, és aquesta idea de la presencialitat divina entre els homes, que Pau va voler traslladar-ho als gentils.

Ens oblidem de l’arrel jueva de Jesús, del Jesús de Natzaret com a cabalista fonamental. I els grans cabalistes son Messiànics perquè saben llegir la Torà. I si saps llegir la Torà, és que ha vingut el Messies.

Malauradament, el cristianisme, encara que hagi mantingut l’antic Testament, ha fet taula rassa amb el judaisme, i això ens treu una part molt important de la tradició cristiana.

Intervenció: La pregària del Pare Nostre, quan diu Santificat sigui el teu Nom què està dient sinó? Què vol dir santificar el Nom de Déu? Que no és sant el Nom de Déu?

R.A: És aquesta idea tan jueva que nosaltres desconeixem olímpicament. És una llàstima. Però també és una llàstima no conèixer els grecs ni els xinesos, ni tants d’altres.

Intervenció: No conèixer a nosaltres mateixos també és una pena.

R.A: El problema és què entens per nosaltres mateixos? Quan parlo amb els partidaris de Jung, i es refereixen al si mateix, tinc un problema, perquè aquest si mateix no és el que jo entenc. Per a mi és més cristofànic que no pas psicoanalític.

A vegades ho penso… tu qui ets? Quan veig una criatura penso si els seus pares saben realment a què han donat vida. Què és el que està present allà? No sabem res dels nostres ancestres, no sabem res de qui som o no som.

Intervenció: Pot ser això és el més interessant. En el mon de les idees no ho trobarem.

R.A: No, evidentment que no. Totes les esglésies estan fetes damunt dels ossos d’un màrtir, d’un testimoni, per a recordar-nos que hi ha una família espiritual concreta. Si t’interessa aquest tema, no és perquè siguis més guapa que un altra, sinó perquè tens tota una genealogia i uns ancestres i tot un mon que no coneixem. Però això no ho nega el cristianisme, al contrari.

El mon de les idees és molt platònic, i el cristianisme no és platònic, el cristianisme és molt tangible.

Intervenció: Són idees. Mirat des d’aquí son unes idees,i mirat des d’allà son unes altres idees. Què vivim en realitat? Què vivim que som?

R.A: Jo soc teòric. La meva experiència personal no l’explicaré aquí impúdicament.

Intervenció: Jo no dic de parlar de l’experiència personal, jo dic que ens en ocupem. En el silenci un es troba una miqueta i entre les idees, un es confon; un pensa una cosa, l’altra pensa diferent… però potser, si m’aturo a trobar-me en el silenci.

R.A: Dir que en el silenci trobaràs, ha estat fruit del teu pensament.

Intervenció: No. És fruit de la meva experiència.

R.A: Però aquesta experiència que has obert, primer t’ha arribat com a forma cultural.

Intervenció: L’experiència? No. L’experiència m’ha arribat en el silenci.

R.A: Si, però has agafat el silenci com un camí que és una idea, i tu l’has practicada.

Intervenció: Em van dir que en el silenci trobaria, i jo hi buscat en el silenci, i hi trobat una coseta molt petita, però hi trobat quelcom. Amb les idees no tenia res. Hi passat per totes les idees.

R.A: No se perquè contraposem les coses. La tradició occidental és prou rica com per tenir silencis. Hi ha molts anacoretes per exemple.

Intervenció: Jo no necessito cap religió per tenir silenci. Ara, quan escolto les campanes, les escolto molt de gust perquè em diuen quelcom.

Intervenció: Podrias hecer alguna referència a la tradición africana?

R.A: Les tradicions africanes no les tinc gens estudiades. Hi ha una mica de confusió en les fonts lingüístiques; hi han unes fonts semítiques i d’altres africanes. L’origen africà, subsaharià, negre, d’Egipte, no està gens clar. No tinc referències en aquest sentit. Ha estat un poble proscrit, i serà un poble que tornarà.